DESCARREGA’T GRATIS LA CARTA D’ENFOCAMENT D’ACLAM!

Subscriu-te a la nostra newsletter per a rebre totes les novetats i recursos gratuïts d’Aclam:

IDIOMAS

0
0 item

Para poder realizar esta compra o reserva, tiene que terminar el proceso que tiene abierto de compra o reserva. Tambien puede vaciar el carrito

No hi ha articles

BLOG

Sensors de càmera

Sensors de càmera

Tota càmera digital està composta per un sensor. Ell és el responsable del registre de la imatge. Però quins elements formen un sensor?

El sensor està format per una gran quantitat de cel·les fotosensibles. Cadascuna d'elles consta d'un fotodíode, la funció del qual és convertir els fotons que li arriben en electrons. Damunt de cadascun d'ells ens trobem amb una micro lent. La funció d'aquesta és dirigir els raigs de llum que incideixen sobre ella cap al fotodíode.

Tornant a les cel·les, cadascuna d'elles correspon al que comunament coneixem com a píxel, per tant, si parlem que una càmera té 24mp, tindrà́ 24 milions de cel·les. Les cel·les són les encarregades de detectar la intensitat de la llum, però no el color. Per a la captació del color, normalment els sensors tenen la màscara de Bayer, composta per filtres encarregats de descompondre la llum, en els tres colors de llum primaris, com són el vermell, el verd i el blau-. Els fotons convertits en senyal elèctric, són equivalents a la quantitat de llum obtinguda i és aquesta senyal, que en la seva naturalesa és analògica, la que s'envia al DAC (digital-to-*analog converter) per a així́ convertir-la en senyal digital mitjançant codi binari (0 i 1).

Els sensors més comuns són el CCD (charge-*coupled device) i el el CMOS (complementary metall- oxidi-semiconductor). El CCD converteix els fotons que arriben a les cel·les, en energia i envia el senyal analògic al DAC, per a així convertir-la en senyal digital. Però la càrrega de cada píxel es transmet fila a fila, tant vertical com horitzontalment. El CMOS actua de forma totalment oposada: cada cel·la és independent, és a dir, cada fotodíode té la seva pròpia electrònica. Juntament amb això, tot el treball es realitza en el propi sensor, inclòs el processament de la imatge. El sensor CMOS és bastant més ràpid, però en canvi el soroll es fa menys vigent en el sensor CCD.

El soroll en digital es produeix a causa de la deficiència del suport. En fotografia química, estaríem parlant de les manques que tindria la pel·lícula i ho diríem gra, el soroll és més net que el gra. Com ja hem dit, depèn de la qualitat del suport, entenent com a suport el sensor de la càmera, quanta més qualitat tingui, més fi serà el soroll que produeix, i, per tant, millor definició tindrà́ la imatge captada. El mesurament del soroll s'estableix en senyal/soroll.

Els sensors tenen una sensibilitat fixa, sempre és ISO 100. Quan augmentem l'ISO no estem augmentant la sensibilitat de les cel·les del sensor, si no que el que variem és el senyal elèctric. El “problema” radica que aquesta sempre es troba acompanyada del senyal de fons. El senyal de fons és major que el senyal elèctric, per tant, en augmentar la sensibilitat, estem augmentant el nivell de soroll. Com més alta sigui el senyal/soroll (ISO més baix), menor serà́ el soroll de la imatge. Per contra, com més baixa sigui aquest senyal (major ISO), major soroll existirà́. Els CCD es caracteritzen especialment per una millor qualitat d'imatge ja que el seu senyal/soroll, és més àmplia que en els CMOS. Existeixen dos tipus de soroll: el fotònic es genera quan els fotons arriben al fotodíode, es produeix en les ombres mitjanes i en les llums. I el soroll de lectura que es genera en l'electrònica durant el procés de captació de llum, domina en les ombres profundes. Dins d'aquest existeixen diferents tipus com el soroll blas, el corrent fosc, el soroll d'amplificació i el soroll tèrmic.