DESCARREGA’T GRATIS LA CARTA D’ENFOCAMENT D’ACLAM!

Subscriu-te a la nostra newsletter per a rebre totes les novetats i recursos gratuïts d’Aclam:

IDIOMAS

0
0 item

Para poder realizar esta compra o reserva, tiene que terminar el proceso que tiene abierto de compra o reserva. Tambien puede vaciar el carrito

No hi ha articles

BLOG

Moviments de càmera - Part III

Moviments de càmera - Part III

En les publicacions anteriors vam repassar els moviments de càmera en un punt fix i en un punt mòbil i el significat que aquests aporten a la historia, però vam analitzar aquests moviments, sobretot, en el significat que li dóna al pla la direcció de la càmera. Tot i que aquest aspecte és important, quan alliberes la càmera d’un punt immòbil com el trípode (i les diferents eines que permeten “moure el trípode” en diferents direccions) la direcció comparteix importància amb l’eina. El que utilitzis per a moure la càmera pot ser tant o més important en la lectura del pla que la direcció, sent fins i tot segons quines eines part del repertori estètic de molts directors. Aquest cop ens fixarem en tres maneres diferents de moure la càmera lliurement: la càmera en mà, la càmera estabilitzada i la càmera subjectiva.

La càmera en mà o càmera en espatlla va ser una de les primeres eines que van aparèixer en el cinema un cop les càmeres van començar a reduir les seves dimensions. Tant bon punt les càmeres tenien un pes més raonable per portar a sobre, els operaris van començar a carregar-se-la a l’esquena per a gravar amb més versatilitat. Ara més que mai, ja que una càmera de cinema pot ser tan petita que es pot aguantar amb una sola mà (a vegades amb la petita ajuda d’un estabilitzador com un Easyrig). Utilitzar la càmera en mà, tot i ser un recurs cada cop més comú, té un fort lligam narratiu amb la càmera documental. Sovint s’utilitza per a donar un caire més realista o rutinari a l’escena, i traslladar de forma més efectiva a l’espectador dins de la història. Tot i així, la càmera en mà va començar a ser un recurs habitual en pel·lícules d’acció per a “amagar” la manca de velocitat o dinamisme que podria tenir una acció. Per exemple, en una escena de persecució, si l’intèrpret corre extremadament ràpid, a la segona presa ja gairebé no pot córrer. Amb el sacseig de càmera – un recurs anomenat shaky cam –, ajudes a crear la sensació d’estar corrent a molta velocitat tot i que l’intèrpret vagi a un ritme menys intens. Per aquesta raó, la càmera en mà cada cop més va lligada a sensacions de tensió i intensitat molt pròximes a les emocions que es pretenen transmetre en les pel·lícules d’acció.

Hi haurà vegades que no voldrem portar la càmera en mà, però necessitem la llibertat i versatilitat que ens dóna aquesta. És per això que l’any 1976 l’inventor i cinematògraf Garrett Brown va inventar el sistema Steadicam, utilitzat per primera vegada en pel·lícules com Bound for Glory de Hal Ashby i Rocky de John G. Avildsen, i popularitzant-se pel seu ús estès en la pel·lícula The Shining de Stanley Kubrick. L’invent va suposar una revolució en el món cinematogràfic i aviat va estendre’s la seva popularitat. Directors com Paul Thomas Anderson van implementar l’eina en el seu repertori estilístic gràcies a que permet fer preses molt llargues amb moviments de càmera molt fluids i ràpids (com l’escombrat). El moviment de l’steadicam aviat va començar a associar-se a plans de seguiment, un recurs molt habitual per a presentar un personatge mentre es presenta també un escenari, ambient o repertori de personatges lligats al protagonista de la seqüència. Amb el temps l’steadicam, tot i seguir sent una de les eines bàsiques en el món del cinema, ha inspirat a crear eines més modernes per a estabilitzar la càmera. En les grans produccions, ja hi havia la necessitat d’utilitzar motors giroscòpics per a estabilitzar la càmera en condicions més adverses (sobretot al muntar-la a grans aparells com cotxes, helicòpters, drones i grues). Segons la tecnologia millorava i es feia més petita, el pas obvi era adaptar aquest sistema d’estabilització i posar-lo a les nostres mans. Un dels líders del mercat de gimbals, Freefly, va revolucionar el sector amb el seu gimbal manual Môvi. Actualment, l’ús del gimbal manual de tres eixos (col·loquialment conegut simplement com a gimbal) s’ha estès molt àmpliament i el preu d’aquests cada vegada és més reduït i està més enfocat a un nivell usuari. Un dels gimbals superventes d’aquests últims anys ha estat el Zhiyun Crane 2, un dels més senzills i orientats a prosumer que hi ha en el mercat. L’ús del gimbal ha alliberat els moviments de càmera i el seu estès ús cada cop difumina més el significat únic que pot tenir aquest tipus de moviment. Tant s’utilitza alternativament per a simular un slider com una grua, un steadicam o, amb una mica d’inventiva, podem posar el gimbal en qualsevol lloc i ampliar les possibilitats que ens dóna una càmera subjectiva.

Quan la càmera perd completament la seva llibertat i passa a simular el que veu un personatge (o objecte) és el que anomenem càmera subjectiva (o punt de vista). Aquest tipus de pla, originàriament, s’utilitzava per a simular la visió que té un personatge, sovint fent ús de la tècnica pla-contrapla – un personatge mira, veiem el que veu i tornem a un pla de la seva reacció. Però segons les càmeres reduïen la seva mida i la tecnologia donava més llibertat creativa, la càmera subjectiva permetia fer plans i moviments molt més ambiciosos. Un dels exemples més recents d’aquest tipus de pla és en la sèrie Breaking Bad de Vince Gilligan, on la càmera es situava en el punt de vista d’objectes comuns (com una pala o l’interior d’una banyera) per a simbolitzar la inevitabilitat dels esdeveniments de la sèrie. Altres plans subjectius en moviment utilitzats habitualment són el Snorricam (un aparell col·locat en front del talent, que s’utilitza per a crear una sensació de desorientació o d’estar sota la influència de drogues) o la càmera de vehicle subjectiva (habitualment col·locada en un lateral o en la part superior del vehicle mirant en front o darrere, donant sensació d’adrenalina o d’alta velocitat).

En definitiva, els moviments de càmera són una de les bases més importants del llenguatge cinematogràfic i, no només hem de tenir en compte quin moviment farà la càmera, sinó quina serà l’eina que utilitzarem i com afectarà aquesta a l’escena i al significat del moment. Triar bé quines eines utilitzarem en el nostre rodatge no és només qüestió de pressupost, és de vital importància per a transmetre el missatge que l’obra vol crear. Saber de què disposem i com utilitzar-ho és el millor recurs que tenim com a cinèfils així que, a partir d’aquí, només queda passar a la pràctica.